Aclarint els dubtes sobre les parades profundes
La vella dita "una unça de precaució val
una lliura de cura" és perfectament aplicable als diversos símptomes de la
malaltia descompressiva. El millor tractament per tots aquests mals és, en primer
lloc, completar un perfil descompressiu correcte.
Els bussejadors tècnics van observar que
molts símptomes es podien evitar mitjançant la inclusió de parades profundes en
els seus perfils descompressius. Analitzant el model descompressiu es pot
observar que aquesta pràctica serveix per reduir o eliminar gradients de
sobrepressió excessius. Sabent això, el model descompressiu pot ser modificat
per proporcionar un control més precís dels gradients i les parades descompressives
poden ser calculades dintre de la zona descompressiva en la fondària més
profunda.
Molts bussejadors tècnics han observat que se
senten fatigats, amb malestar general o somnolents després de finalitzar certs
tipus d'immersió amb descompressió. Un perfil d'immersió "de rebot",
que es caracteritza per ser relativament profund amb un temps de fons curt, sol
associar-se a aquest tipus de símptomes. L'ús del model descompressiu de gasos
dissolts en aquests tipus d'immersió genera una primera parada desocmpressiva
en una fondària molt menys profunda que la fondària màxima. Molts bussejadors
han observat que si afegeixen algunes parades descompressives a una fondària
superior a les que haurien de realitzar segons el model descompressiu, els
símptomes post-immersió són dràsticament reduïts o eliminats. Les qüestions que
generen confusió i controvèrsia entre els bussejadors tècnics són "a quina
fondària i en quin nombre han de ser aquestes parades?".
Les observacions empíriques dels bussejadors
permeten el desenvolupament de mètodes arbitraris per introduir parades
profundes en el perfil descompressiu. Alguns d'aquests mètodes impliquen més
seny individual i precaució que no pas una gran base teòrica per realitzar
càlculs descompressius. L'anàlisi de perfils de descompressió complerts que
utilitzen mètodes arbitraris de realització de parades profundes mostra que
contenen molts errors. Alguns inclouen parades que es realitzen a massa
fondària i en conseqüència una prolongació dels temps en les parades més
superficials, ja que aquestes parades profundes impliquen una major saturació.
Càlcul
convencional
En la teoria i la pràctica de la
descompressió hi ha un equilibri entre una descompressió que sigui suficient (sense
símptomes de malaltia descompressiva) i una descompressió "econòmica"
o optimitzada ( mínima durada, despesa de gas, exposició, etc). Els algoritmes convencionals
de gasos dissolts, com els desenvolupats per Robert D. Workman i Albert A.
Bühlmann, cerquen optimitzar la descompressió per permetre al bussejador
d'ascendir cap a fondàries mínimes o "sostre" basant-se en les
limitacions dels valors-M dels hipotètics compartiments tissulars.
L'optimització en aquests casos és doble: l'eliminació del gas inert en els
compartiments ràpids és accelerada mentre que la saturació dels compartiments
més lents és minimitzada durant la descompressió. En la pràctica, els
bussejadors han estat tradicionalment instruïts per davallar fins al fons i
ascendir fins la primera parada amb puntualitat.
Per una immersió normal amb un perfil de
rebot, el càlcul convencional permetrà un ascens més lent des de la fondària
màxima fins a la primera parada descompressiva. En aquest escenari, la
saturació de gasos inerts en els teixits ràpids serà complerta, o quasi igual
que la experimentada en la fondària màxima, mentre que els teixits lents només estaran parcialment
saturats. Això significa que els compartiments ràpids ens controlaran l'inici
de l'ascens, ja que la seva saturació arribarà abans als valors-M que no pas
els teixits lents. La primera parada s'haurà de realitzar quan la saturació
dels gasos inerts en el teixit director sigui igual, o gairebé igual, al seu
valor-M.
Il·lustrant el problema
Bombolles i gradients
Quan el concepte
dels valors-M va ser presentat l'any 1965 per l'investigador Robert D. Workman,
s'assumia que els gasos inerts dels teixits saturats no formaven bombolles en
sang a menys que s'excedissin els límits dels valors-M. Aquesta teoria generava
alhora una certa controvèrsia, i s'assumia que en un futur, els avenços
tecnològics podrien donar més informació sobre la presència i el comportament
de les bombolles en els cossos dels bussejadors. Workman va reconèixer que
" els mètodes de detecció de bombolles in
vitro i in vivo per mitjà
d'ultrasons, s'estaven començant a utilitzar per millorar la definició en
l'estudi de les descompressions, però encara s'havia de perfeccionar més la
tècnica".
Un cop la
tecnologia d'ultrasons Doppler va ser desenvolupada, aquesta es va usar en
l'estudi de la descompressió arreu del món. Aquests estudis van demostrar que
les bombolles són presents en la circulació sanguínia durant i després de
diversos tipus d'immersió, incloses aquelles immersions sense símptomes de
malaltia descompressiva, és a dir, en bussejadors que no havien sobrepassat els
valors-M. Aquest fet va ser reconegut en la ciència de la descompressió però
encara ara els mecanismes de formació i creixement de les bombolles en el cos humà
són desconeguts.
Les lleis de la
física i els models de formació de bombolles prediuen que en un increment del
gradient de sobrepressió es produeixen grans quantitats de bombolles de
diverses mides. En el model de gasos dissolts, això significa que en un
compartiment on la seva saturació de gasos inerts sigui superior a la pressió
ambiental cal esperar una formació de bombolles elevada.
La gràfica de
pressió de la Figura 1 mostra un perfil de descompressió complet, calculat
mitjançant el mètode convencional. En aquest perfil, els compartiments ràpids presenten
una major saturació en l'inici de l'ascens i, per tant, seran els que tindrem en
compte a l'hora de fer els càlculs descompressius. Els valors-M per aquests
compartiments ràpids permeten un gradient de sobrepressió més elevat que no pas
els compartiments lents. En conseqüència, durant l'ascens es crea un gradient
de sobrepressió elevat i ràpid fins arribar a la primera parada. La resta de
descompressió, en canvi, vindrà marcada per una menor tolerància a gradients de
sobrepressió elevats, ja que els compartiments lents seran els principals, els
que haurem de tindre en compte a l'hora de realitzar els càlculs
descompressius. Suposadament, durant l'ascens inicial fins la primera parada,
es formen algunes bombolles. En aquest cas, el gradient calculat és de 2,2 atm.
A mode comparatiu, quan obrim una ampolla de gasosa el gradient de pressió que
es crea entre el diòxid de carboni dissolt i l'aire va de 3,1 a 3,4 atm.
Encara que en el
perfil descompressiu (fig. 1) no s'excedeix cap valor-M, el bussejador pot
experimentar fatiga, malestar o somnolència després de la immersió. Es creu que
això pot ser degut a la migració de bombolles a través del cos o a
l'alliberament retardat d'aquestes a causa de la seva acumulació en els
capil·lars pulmonars. En qualsevol cas, la relació entre aquests símptomes i
els gradients de sobrepressió elevats és prou clara. Aquests símptomes lleus de
fatiga o malestar, que normalment no precisen de tractament mèdic, poden
classificar-se com a estrès descompressiu, una variant lleu de malaltia
descompressiva.
Solucions
al problema
Els perfils descompressius que creen
gradients de sobrepressió elevats o ràpids, suposadament, generen més quantitat
de bombolles i són aquestes les que després causaran l'estrès descompressiu o
la malaltia descompressiva. La solució òbvia per aquest problema és limitar la
mida d'aquests gradients. La informació obtinguda del model descompressiu de
gasos dissolts pot ajudar a entendre aquesta teoria.
Primer, hem de saber a quina fondària hem de
realitzar les parades profundes. El compartiment que ens marcarà la
descompressió, el principal, no ha d'estar per sota de la zona de
descompressió. En general, es necessita un gradient de sobrepressió més o menys
elevat per tal que la dessaturació sigui eficaç. És també important el reduir
al mínim la saturació dels compartiments més lents durant la descompressió.
En el context del model de gasos dissolts, la
parada descompressiva més profunda per a un determinat perfil pot ésser
definida com: la parada realitzada per sobre del punt on la saturació del
compartiment principal creua la línia de pressió ambient (veure figures 1,2 i
3).
La fondària màxima de la parada més profunda
és fàcil de calcular mitjançant un programa descompressiu i aquesta variarà
depenent de la velocitat d'ascens des del fons i de la barreja de gasos
utilitzada.
Un perfil descompressiu no necessita
necessàriament tindre la parada més profunda en la fondària màxima permesa.
Aquesta fondària màxima simplement representa el punt on, com a mínim, un
compartiment es troba en la zona de descompressió. Per molts perfils
descompressius, l'adició de parades estàndards per sobre del punt de parada més
profund és suficient per controlar un possible gradient de sobrepressió
excessiu. Tanmateix, la fondària màxima permesa per realitzar una parada
profunda és una dada important, ja que representa l'inici de la zona descompressiva.
En arribar a aquest punt durant l'ascens des del fons, el bussejador hauria de
disminuir la velocitat d'ascens cap a través de la zona descompressiva i
ascendir a no més de 10 metres per minut. Aquesta pràctica ens ajudarà a reduir
canvis ràpids en els gradients de sobrepressió, que suposadament causarien la
formació de bombolles.
Després, hi ha el fet d'introduir les parades
profundes. El biòleg Richard L Pyle va publicar un mètode provat empíricament
sobre parades profundes. Aquest, es realitza utilitzant a la vegada programes
informàtics de gestió de descompressió amb l'opció multinivell. La figura 2
mostra un perfil descompressiu complert utilitzant el mètode de Richard Pyle.
La gràfica indica que aquest mètode és efectiu pel que fa a reduir o eliminar
els gradients de sobrepressió elevats quan ho comparem amb mètodes de càlcul descompressiu convencionals.
Hi ha, no obstant, dificultats potencials en
aquest mètode. Depenent del programa descompressiu que s'utilitza i dels seus
mètodes de conservativisme, la saturació en els compartiments lents en les
parades més profundes pot acostar-se molt als seus valors-M, degut a
l'increment de saturació que pateixen aquests en les parades profundes.
La gràfica de pressió de la figura 3 mostra
un perfil descompressiu complert calculat utilitzant factors de gradient per controlar els gradients de
sobrepressió. Els factors de gradient ens donen una aproximació al
conservativisme en els càlculs descompressius. Poden ser usats per generar
parades profundes dintre de la zona descompressiva, per controlar els gradients
de sobrepressió o per assegurar un marge de seguretat fixe dels valors-M en tot
el perfil descompressiu. Un factor de gradient és simplement una fracció
decimal o un percentatge del gradient de valor-M (figura 4).
La inclusió de
parades profundes en el perfil normalment incrementa el temps de les parades
més superficials i el temps de descompressió total. Tanmateix, si el resultat
és verdaderament una descompressió suficient, el concepte de descompressió
"econòmica" no es veu realment compromès.
La gràfica de
pressió és un paràmetre excel·lent pels bussejadors de cara a avaluar els
perfils descompressius. una revisió ràpida pot identificar àrees problemàtiques
amb gradients de sobrepressió elevats.
Finalment,
esmentar que els perfils descompressius utilitzats com a exemples en aquest
article han estat calculats amb el mínim conservativisme i la seva funció és únicament
la de servir d'exemple i comparar-los.
Article original
escrit per Erik C. Baker, adaptat i traduït al català per Èric Yherla.
EYC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada